La Dama de la Nit

En fotografia de natura la casualitat practicament no existeix, no s’improvisa, les imatges han de ser treballades a fons independentment de l’animal que se estudie. Ara bé, si que es veritat que algunes fotografies comporten més elaboració que altres com per exemple, la mostrada a aquest article, on van fer falta tres mesos fins arribar a obtindre resultats acceptables.

El repte que em proponia aquesta vegada no era gens fácil, és tractava de fotografiar a un ser enigmàtic, amant de les tenebres i que habita principalment a cases velles abandonades, esglèsies i cementeris. Parlem de l’òliba (Tyto alba).

Amb l’ajuda dels meus companys Juanma Menacho i Jose Ventura començàrem a dissenyar un pla d’actuació, perque la idea no era fotografiar al rapinyaire nocturn de manera passiva en les nombroses talaies que tenia dins la casa on acostumava a posar-se, sino que la cosa anava més lluny, voliem inmortalitzar-la quan arribara en ple vol al niu amb una presa.

La primera actuació dins la casa va ser instal.lar una càmera de video a la boca del niu (que es trobava en un forat del sostre) per tal de controlar l’evolució de la posta doncs, per precaució, no fariem cap altra cosa més fins que els pollets tingueren una edat i un tamany considerable. Una vegada aconseguit aço, el següent pas va ser col.locar un simulacre de cartó que imitava una càmera i varies unitats de flaix, que varem dixar unes setmanes al lloc (més tard ho camviariem pels vertaders dispositius) per a que els animals no recelaren i aixina s’acostumaren a tot el “chiringuito”

.

Després de controlar les entrades i eixides de les òlibes, decidirem posar la barrera infrarroja en una finestra molt a prop del niu. Buscarem la millor combinació dels flaixos per tal d’aconseguir una correcta il.luminació i, finalment, enquadrarem en el visor de la Nikon D2X per on suposadament passaria la nostra protagonista.

Les primeres sesions van ser desastroses: ales tallades, subjectes fora d’enquadre, fallos de la cèl.lula… I, cap a casa cansats i resignats en el “rabo entre cames”. Però, aquest tipus de fotografia que nosaltres els fotògrafs de natura anomenem d’alta velocitat te aquestos entrebancs. Van ser necessàries quatre sesions amb un centenar d’imatges per a tirar al fem fins aconseguir-ne una bona, com la que podem vore a aquest article.

Però jo vos asegure, que el millor de tot aço mai es podrà plasmar en cap película ni CCD de ninguna càmera. L’experiència de passar nits sota la lluna i els estels on, en la foscor i el silenci de la nit, la dama blanca sobrevolava els nostres caps emitint el seu bufit característic, és una sensació que no te preu i, quedarà per a sempre gravada en les nostres memòries.

Josep Mena
Fotògraf de natura